2. Teories lingüístiques

Ja torno a ser aquí!

Tots els que fem la carrera de Llengües Aplicades hem tingut molts professors de llengües i, per tant, hem aprés amb metodologies diferents. Però, quines són les teories lingüístiques que han estat més presents durant el nostre aprenentatge? Diríeu que han estat les més adequades? Després de reflexionar-hi he arribat a la conclusió que segurament, en més o menys mesura, he experimentat els mètodes lingüístics basats en la gramàtica tradicional, estructuralisme, generativisme, lingüística del text i pragmàtica. Tanmateix, l’aprenentatge de cada llengua ha estat diferent i podria dedicar moltíssimes entrades sobre aquest tema. Tot i així, no us vull avorrit, per tant, només destacaré el que considero més rellevant. 

Pel que recordo i pel que he trobat investigant sobre el meu passat diria que la metodologia que seguien els professors de català i castellà era similar. Per una banda,  la teoria de la Gramàtica tradicional hi ha tingut un gran pes. Així, es donava molta importància al coneixement gramatical i a la reflexió metalingüística. La normativa de la llengua tenia un paper rellevant i fèiem moltes activitats relacionades amb l’anàlisi morfològica i l’ortografia. A més, un dels objectius de les classes era poder llegir la literatura d’aquestes llengües. De fet, tots els llibres de text que conservo en les dues llengües tenen una part de literatura i durant el curs havíem de llegir un nombre de llibres determinat. 

Per altra banda, també he experimentat la teoria de la Gramàtica generativa. Aquest mètode es centra fonamentalment en l’anàlisi sintàctic i el tractament d’errors. A més, moltes vegades comparàvem les estructures del català amb les del castellà i a l’inrevés. Més endavant, veiem contingut propi de la lingüística textual, ja que els classificàvem i n’analitzàvem la intenció comunicativa.  

Exercicis de copiar per escriure correctament. 5 anys

 Índex del llibre de castellà de batxillerat. Tracta la fonètica, morfologia, sintaxi i la literatura.

 

En el cas de l’anglès, cal destacar la presència de la metodologia estructuralista. És a dir, es considera la llengua com un conjunt d’estructures que l’alumne interioritza a través de la repetició, i així, indueix la gramàtica de la llengua. D’aquesta manera, molts dels exercicis que feia i que encara faig són d’escoltar un diàleg i treballar sobre les estructures que hi apareixen, fer exercicis d’omplir buits, transformar i refer oracions, etc.

Segons aquest mètode es pretén aconseguir un domini oral de la L2 i que l’alumne parli sense haver de recórrer a la traducció des de la llengua materna. Tot i així, els professors de llengües estrangeres que he tingut no van donar prou èmfasi en la part comunicativa. Recordo que justificaven el fet de no practicar la part oral en el fet que érem entre 20 i 30 alumnes i, per això, era difícil fer activitats més interactives. Tanmateix, penso que sempre es poden trobar maneres de practicar la comunicació com, per exemple, en parelles o en grups. 

En el cas de l’alemany penso que he realitzat força exercicis relacionats amb la teoria de la gramàtica tradicional i l’estructuralisme. Del primer mètode, cal destacar que molts professors feien la classe en català i ensenyaven alemany en relació en aquesta llengua. Així, recordo exercicis de traducció i activitats de vocabulari en forma de llista bilingüe. Quan a la segona teoria, havíem de memoritzar mecànicament moltes estructures i vocabulari. Tot i així, no s’insistia en la pronúncia. 

Llista bilingüe. Aprenentatge basat amb la traducció.

En definitiva, hi ha moltes maneres d'aprendre i no sempre es fàcil reflexionar sobre com ha estat el teu aprenentatge. Penso que l'ensenyament que he tingut de petita de les llengües estrangeres no és l'adequat, perquè tractava els alumnes com elements passius. Però d'aquest tema en continuaré parlant a la pròxima entrada. Fins aviat! : )